El dia 18 de Juny de 2016 es va posar la primera pedra a l'ampliació de la residència Germans Aymar i Puig d'Alella.
En van convidar a adreçar unes paraules i vaig estar molt honrat. Ara, repassant documents, he trobat el guió que vaig preparar i he pensat que volia compartir-ho. Aquí està.
Moltes gràcies a
la Fundació per haver-me convidat en aquest dia tan especial.
Es la primera
vegada que participo en la posada d’una primera pedra i em sento molt orgullós
de que hagueu pensat en mi per adreçar-vos unes paraules.
Sembla una
tonteria, però el fet d’introduir en aquest recipient aquests documents i
objectes ens posa en contacte amb un futur llunyà en el que ningú de nosaltres
hi serem.
Un dia, algú
obrirà aquest recipient i sabrà que el 18 de juny de 2016, els patrons,
autoritats, professionals, residents i amics de la Fundació Aymar i Puig ens
vàrem reunir per posar la primera pedra de l’ampliació de la residència.
No sabem com serà
aleshores la Fundació o si continuarà havent-hi una residència, ni tan sols si
aleshores hi haurà de residències, però
ben segur que qui trobi aquesta pedra podrà fer-se una idea de la importància
que va tenir la institució per al municipi d’Alella i la seva gent gran.
Jo vaig conèixer aquesta
casa, fa ara vint-i-cinc anys, quan la vaig visitar com a inspector de serveis
socials de la Generalitat.
Hi havia molt
poques residències a Catalunya a començaments dels anys 90. Algunes públiques, unes quantes pertanyents a
Fundacions i ordres religioses i un grapat de residències privades.
El Maresme era
i és especial en aquest sentit ja
que de Montgat a Palafolls, gairebé cada
municipi té una Fundació o institució benèfica dedicada a l’atenció a gent gran
i, des de fa anys, entre totes Aymar i Puig ha destacat per dues coses; les
seves ànsies per innovar i adaptar-se a les realitats canviants.
Als anys 90 els
residents eren persones que havien passat les privacions i patiments d’una
guerra civil i una postguerra. En molts
casos eren gent vàlida amb necessitats de suport personal i això era el que
oferien les residències.
Recordo que una
vegada, al preguntar-li a un home gran com era la seva vida a la residència, em
va respondre amb tota naturalitat, “Mira fill, aquí no passo gana, no passo
fred i no passo por. Què més vull?”
¡Com hem canviat
tots des d’aleshores!
Ara hi ha molta
més gent gran que a 1990.
I els que van a viure a la residència tenen
més anys i solen ser persones que necessiten de moltes atencions sanitàries,
socials i de suport.
Estem passant de
residències que són un substitut de la llar a veritables institucions
sociosanitàries.
Les residències
s’han multiplicat en els darrers anys i a n’hi ha més de mil amb gairebé 60.000
places.
Ara a Catalunya
hi ha un veritable sector geroassitencial amb Fundacions, associacions i
empresses que presten els seus serveis tant a l’administració com als
particulars.
Tenim un sector
que, malgrat la crisi està innovant i evolucionant a mesura que ho fa la gent,
tant els residents com els familiars.
I en aquest
aspecte la Fundació Aymar i Puig és un veritable referent.
Estic segur que
ells ho explicaran millor, jo els diré senzillament el que pot veure algú que
ve cada cert temps de visita. I el que
he vist és un equip de professionals en evolució constant, que han decidit que
les persones que conviuen a la residència han de ser tingudes en compte i que
han apostat per models de treball i d’atenció tan novedosos que els han valgut
l’atorgament de varios premis.
He vist com una
petita institució creixia pasant de ser una petita residència a una veritable
plataforma de serveis, ampliant, guanyant la confiança de varios municipis de
l’entorn per gestionar el seu ajut a domicili.
Tot això
suposa que en alguns moments, algú ha
decidit prendre riscos i sortir de la zona de confort, una cosa que no seria possible
sense una Fundació amb un patronat veritablement compromès, un equip de profesionals implicats i el lideratge d'algú, en aquest cas la Sílvia Vàzquez, que han empés plegats per tal que aquesta ampliació, ben aviat sigui una realitat.
Enhorabota a tothom.
